En guàrdia!

Capítol 1314. A inicis del segle XX, la burgesia catalana que s'havia anat enriquint amb l'impuls de la Revolució Industrial, buscava espais exclusius de lleure per trobar-se i establir relacions socials. Una de les activitats que havia guanyat popularitat era la dels jocs d'atzar, que oferia beneficis ràpids, no només als jugadors que tinguessin prou sort, sinó també a les sales recreatives i a les institucions que feien els ulls grossos davant de la prohibició teòrica del joc. En aquest context, l'any 1911, va néixer el Gran Casino de la Rabassada, en un espai que ja era hotel-restaurant i que disposava d'un parc d'atraccions; era un complex d'oci burgès al mig de la serra de Collserola, al costat de la ciutat de Barcelona. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté i Pere Fàbregas i Margarit, llicenciat en Història Medieval per la UB. És autor, juntament amb Carlota Giménez i Compte, del llibre "El Gran Casino de la Rabassada. Història d'un somni burgès".

Capítol 1313. A la Barcelona baixmedieval, la puixança naval, mercantil i financera havia convertit la franja litoral, tant la platja com el mar, en una frontera molt important, la primera línia defensiva en cas que esclatés un conflicte. La connexió amb les principals xarxes de navegació convertia la costa barcelonina en un punt especialment exposat i vulnerable, que calia controlar i salvaguardar. Amb aquest objectiu es va formar una milícia municipal de ballesters a sou. El nom amb què van ser coneguts aquests ballesters tenia a veure amb els taulers defensius que feien servir per protegir-se quan hi havia un combat naval: era la milícia dels mantellets. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Pere Badia Arroyo, doctor en Cultures Medievals per la UB per la tesi "Els coltells de Vic. Auge i declivi d'un centre manufacturer de renom a l'Occident baixmedieval". Ha participat en congressos d'història i publicacions acadèmiques.

Capítol 1312. Al llarg de la història, en l'estudi de la delinqüència han confluït factors socials, culturals, ambientals... i fins i tot biològics. L'antropologia criminal, sorgida al segle XIX, sostenia que els individus presentaven signes morfològics de criminalitat. Segons els principis que busquen mesurar la realitat en termes científics, el criminal podria ser detectat des del naixement pels trets físics. La idea era que el delinqüent naixia, no es feia. El primer a experimentar amb aquests conceptes va ser el metge italià Cesare Lombroso, que en certa manera va crear una nova disciplina: la criminologia positivista. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Marc Balcells, doctor en Justícia Penal per la Universitat de la Ciutat de Nova York i professor dels estudis de Dret i Ciència Política de la UOC. Balcells també és autor d'"Arqueomàfia: els lladres de tombes", editat per La Campana.

Capítol 1311. Després del viatge que el va portar de les Canàries a la Península, als vuit anys, el futur dramaturg Àngel Guimerà li va agafar molt de respecte al mar i no va tornar a embarcar-se mai més. En canvi, el seu teatre sí que va creuar l'Atlàntic. A Buenos Aires, la capital cultural i teatral de l'Amèrica Llatina, les seves obres van assolir una gran popularitat. Entre finals del segle XIX i durant les primeres dècades del segle XX, obres com "Terra baixa" o "Maria Rosa" es van incorporar al repertori de les companyies de teatre professionals i amateurs, en traduccions castellanes, i fins i tot en adaptacions que traslladaven les seves trames a la realitat social argentina. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Joan Martori, llicenciat en Filologia Catalana per la UB i graduat en Teoria i Crítica del Teatre per l'Institut del Teatre i la UAB. Martori també és autor del llibre "Àngel Guimerà a Buenos Aires. Arrelament i internacionalització".

Capítol 1310. La dictadura militar argentina, que es va prolongar des del 1976 fins al 1983, va habilitar centres clandestins de detenció, tortura i extermini en tota mena d'espais, principalment comissaries, unitats militars i dependències estatals. La repressió exercida en aquests centres sobre les persones segrestades, retingudes i sovint desaparegudes servia al mateix temps per estendre la desconfiança i la por a tota la societat. Les dones van patir mètodes específics de tortura i vexació. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb el doctor en Filologia Catalana per la UAB David Serrano Blanquer, professor a la Facultat de Comunicació Blanquerna de la URL i autor del llibre "Cuerpos cautivos, memorias vivas. Perspectiva de género y transmisión testimonial en los centros clandestinos de detención, tortura y exterminio en Argentina (1976-1983)".

Capítol 1309. Durant 145 anys, entre el gener del 1624 i el desembre del 1768, el gremi de tenders i revenedors de Barcelona va ser un gremi mixt, ja que hi havia homes i dones com a mestres confrares. Aquest és l'únic cas conegut a la Barcelona de l'edat moderna i trenca amb la creença que els gremis barcelonins van ser exclusivament masculins, alhora que subratlla el paper de les dones en l'economia urbana de la ciutat. Especialment en el proveïment alimentari, ja que, a banda de les revenedores agremiades, les dones també treballaven en tavernes, peixateries o parades de pageses. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb la doctora en Història per la UPF Mercè Renom Pulit, membre del grup Treball, Institucions i Gènere de la UB i autora del llibre "Revenedores. Gènere i treball a Barcelona, s. XV-XIX", Beca de Recerca de l'Antic Gremi de Revenedors de Barcelona.

Capítol 1308. Durant l'edat moderna, Catalunya va ser un escenari de guerra gairebé permanent, situada entre dues de les principals potències europees, la monarquia hispànica i el regne de França. La guerra entre Espanya i França va ser constant, especialment en la segona meitat del segle XVII, quan l'hegemonia europea estava en joc. El sobirà francès, Lluís XIV, va intentar ocupar el territori català durant bona part del seu regnat, no tant per conquerir-lo i incorporar-lo a França, com per necessitats logístiques de les tropes i per poder negociar amb els enemics. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Joaquim Albareda, catedràtic d'Història Moderna a la Universitat Pompeu Fabra. És l'autor d'un capítol en l'obra col·lectiva "Guerra en Cataluña. 1597-1700".

Capítol 1307. El pare Bonaventura Ubach, monjo de Montserrat, va mantenir una bona relació d'amistat amb el polític i mecenes Francesc Cambó al llarg de dues dècades, esperonada per l'interès que tots dos tenien en l'estudi de la Bíblia i en la traducció al català. Sovint des de la distància, perquè Ubach va viure molt de temps a Palestina, van compartir projectes i confidències en les nombroses cartes que es van creuar. A tots dos els unia també l'entusiasme per conèixer sobre el terreny els escenaris bíblics de Terra Santa, on Cambó va viatjar en dues ocasions. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb el catedràtic d'Història Antiga de la UAB Jordi Vidal Palomino, director de la revista Historiae i autor del llibre "Lletres bíbliques. La correspondència entre Francesc Cambó i Bonaventura Ubach, 1925-1947", editat per la UB.

Capítol 1306. L'arribada de vaixells espanyols a terres asiàtiques, l'objectiu original de Cristòfol Colom, no es va produir fins que la flota de Magallanes i Elcano va arribar a les Filipines l'any 1521. Les Filipines van servir com a base per l'anhelat comerç amb Xina, que el 1567 va tornar a permetre comerciar amb estrangers, després d'un temps de prohibició per part de la dinastia Ming. Al barri segregat de Parian, a Manila, xinesos i espanyols intercanviaven seda, porcellana, plata i mercaderies diverses amb un desfici comercial que poques vegades s'ha vist al món. El galió de Manila ha quedat a l'imaginari popular com a símbol de la riquesa que feia el viatge des de les Filipines fins al Virregnat de la Nova Espanya establert pels castellans a Centre-Amèrica. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Manel Ollé, professor d'Història i Cultura de la Xina moderna i contemporània a la UPF, autor del llibre "Islas de plata, imperios de seda".

Capítol 1305. A la fi de la Primera Guerra Mundial, en l'art es va iniciar un període en què les tradicions culturals existents es van qüestionar i demolir. El cinema, un art encara jove, que tot just estava definint el llenguatge i les possibilitats, va participar de manera destacada en els diversos moviments avantguardistes de l'època, en tots els "-ismes" que es desenvolupaven a Europa. Durant el període d'entreguerres, van ser molts els experiments cinematogràfics que pretenien desafiar el públic i els límits del que es considerava convencional. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb el doctor en Cinema i Audiovisuals Jaume Duran, professor de Cinema de la Universitat de Barcelona.

Capítol 1304. Els Jocs Olímpics de Mèxic de 1968, els primers celebrats a l'Amèrica Llatina, van desenvolupar-se en un context internacional convuls, marcat per la Primavera de Praga, la guerra del Vietnam, el Maig francès i la lluita contra la segregació racial als Estats Units. La reivindicació dels drets civils va deixar una imatge que va donar la volta al món: la de dos atletes afroamericans al podi de la prova dels 200 metres fent la salutació del moviment radical Black Power. Aquesta acció no va ser un gest aïllat i espontani, sinó que va ser el resultat d'un procés polític, col·lectiu i organitzat, que s'havia arribat a plantejar el boicot als Jocs. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté i Dani Martín Garín, periodista esportiu i professor de la Facultat de Comunicació Blanquerna.

Capítol 1303. A principis del segle XX un intel·lectual mallorquí va imaginar una nova manera d'entendre Catalunya. Gabriel Alomar, escriptor, periodista, professor i polític, va defensar un catalanisme republicà i progressista. En un moment en què el moviment estava dominat per la dreta, Alomar va voler acostar-lo a les classes populars i unir l'emancipació nacional amb la transformació social. Les seves idees van influir decisivament en una generació de polítics i intel·lectuals que acabaria transformant la política catalana. Però, malgrat ser una de les figures més influents del seu temps, el seu nom quedaria en gran part esborrat del relat posterior del catalanisme. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Roc Solà Gonzàlez, historiador i professor associat a la UAB. També és autor del llibre "El moment Alomar i el procés nacionalitzador, 1901-1931". Participa a mitjans com elcrític.cat o El Salto i coordina la col·lecció Fil Roig a Tigre de Paper.

Capítol 1302. Durant l'edat mitjana, hi va haver un moviment de dones laiques consagrades a l'activitat espiritual, completament independents de qualsevol mena d'autoritat masculina, ja fos dins del matrimoni o en algun orde religiós. No encaixaven en cap de les categories socials que estaven reservades a les dones a manera de cotilla. No tenien una vida familiar convencional, però tampoc eren monges: es deien "beguines" i eren membres d'una comunitat que per primer cop predicava en la llengua del poble. A través de la mística, van poder connectar amb altres dones lliures, defensores d'una espiritualitat que també tenia un sentit polític. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Helena Casas Perpinyà, investigadora i doctora en Cultures Medievals.

Capítol 1301. Al llarg del segle XIX, el domini colonial europeu sobre països llunyans va propiciar el comerç d'animals, vius o morts, per a l'exhibició, l'estudi científic o per formar part de col·leccions particulars. En molts casos aquests exemplars es dissecaven, aplicant els coneixements de taxidèrmia que ja es coneixien a l'antic Egipte i que a Europa havien revifat a partir del segle XVI. A Catalunya, un personatge que va destacar en aquesta tasca va ser Francesc Darder. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté i amb Jordi Tomàs Guilera, professor d'Antropologia Social a la UB i membre de l'equip de recerca Traficants, que rastreja l'origen de peces de museus públics catalans obtingudes en contextos colonials.

Capítol 944. Entre la fi de la Segona Guerra Mundial i els anys seixanta, dos dels intel·lectuals europeus més importants, que havien estat amics tot i els seus orígens socials oposats, es van anar distanciant fins a mantenir una polèmica apassionada. L'un havia nascut a Algèria, en una família pobra d'ascendència menorquina, i es deia Albert Camus. L'altre era un fill únic de la burgesia parisenca, i es deia Jean-Paul Sartre. Les opinions de l'un i de l'altre sobre el comunisme, la guerra d'Algèria o les armes nuclears els van situar als dos extrems d'un debat que es plantejava si calia prioritzar la llibertat o la justícia. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Antoni Gelonch, acadèmic d'honor de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, autor de "Camus vs. Sartre. Entre la llibertat i la justícia".

Capítol 941. Durant la Baixa Edat Mitjana, Barcelona es va anar configurant com un municipi autònom, amb capacitat de regular aspectes tan diversos com els que tenien a veure amb l'assistència i la salut de les persones més desafavorides, i que lliguen amb l'evolució del concepte de la caritat al llarg del temps. Entre els segles XIV i XV, la fundació de diversos hospitals a la ciutat, especialment el de la Santa Creu, va comptar amb el suport econòmic i legislatiu i amb la protecció directa del Consell de Cent. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador i Pol Bridgewater, doctor en cultures medievals i professor associat a la UB, autor de la tesi "Car vosaltres havets a veure sobre hospitals: el Consell de Cent i la construcció de la primera política hospitalària a la Barcelona baixmedieval".

Capítol 940. Després de la disgregació de l'imperi d'Alexandre el Gran, a Egipte es va establir la dinastia ptolemaica. Durant aquest període, l'expansió romana per la Mediterrània havia generat diversos contactes amb la cultura egípcia, com havia passat abans amb els grecs, i les ànsies de dominació d'aquelles terres semblaven un pas lògic. Finalment, l'any 30 abans de Crist, Egipte es convertia en una província romana amb certes particularitats, una situació que passaria per diverses revoltes i crisis, i que es mantindria durant més de sis segles. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador i Joan Oller, doctor en Història Antiga per la UAB, professor agregat de l'àrea d'Història Antiga del Departament de Ciències de l'Antiguitat i l'Edat Mitjana de la UAB; director del Sikait Project, projecte d'excavacions arqueològiques al Desert Aràbic egipci.

Capítol 937. En els primers anys d'implantació del franquisme, el nou Estat mirava amb desconfiança cap al País Valencià, encara que no generava tants recels com Catalunya, on el regionalisme havia esdevingut separatista. El règim es va fondre gradualment a les institucions locals i provincials amb les antigues estructures de poder republicanes, perquè va pesar més el classisme que la ideologia. La continuïtat d'estructures i persones en els principals càrrecs va ser la norma, més enllà de l'aparició del Partit Únic, la Falange Española Tradicionalista i de les JONS, i de l'eliminació dels demòcrates que hi havien regit. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i des de l'estudi d'À Punt Ràdio a Burjassot: Andreu Ginés, doctor en Història Contemporània per la Universitat Pompeu Fabra, autor de la tesi doctoral i el llibre "La instauració del franquisme al País Valencià".

Capítol 936. Joan Fuster és un autèntic clàssic de la tradició literària en llengua catalana del segle XX, autor de seixanta llibres i tres mil articles de premsa. Malgrat tot, és una figura força oblidada per les noves generacions, en part per les barreres que separen el mercat cultural del País Valencià, les illes Balears i Catalunya. I quan es ressalten els aspectes més importants de l'obra, se sol subratllar el compromís cívic insubornable i la defensa dels Països Catalans però també cal destacar el llegat cultural de Joan Fuster, un escriptor de primer ordre. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Enric Sòria, escriptor i comissari de l'Any Fuster.

Capítol 935. La Corona d'Aragó va esdevenir una de les potències més importants de la baixa edat mitjana, en bona part gràcies a la seva capacitat marítima. La navegació per la Mediterrània va ser una font d'ocupació i una oportunitat per emprendre noves rutes comercials, però també va servir per fer política. Sovint s'organitzaven ambaixades de galeres amb finalitats militars, diplomàtiques o propagandístiques, i més d'una vegada aquestes embarcacions es posaven al servei d'autoritats estrangeres, fins i tot dels papes, a canvi de beneficis polítics i econòmics. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Patrícia Santacruz, doctora en Història per la Universitat de Barcelona, autora de la tesi "Les galeres catalanes a les armades pontifícies en època del Cisma d'Occident".

Capítol 934. Durant el primer terç del segle XX, en un moment en què Catalunya buscava les arrels nacionals en el passat, i la fascinació per l'època medieval era generalitzada, van proliferar les falsificacions de retaules pintats, talles de fusta i altres obres d'art suposadament pertanyents a aquell període. No és un tema del qual s'hagi parlat gaire, perquè a cap dels implicats li interessava airejar aquest tipus d'estafes, però la falsificació d'art medieval va ser una activitat molt habitual a casa nostra, a càrrec d'autèntics mestres de l'engany que van aconseguir convèncer algunes persones molt expertes. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Albert Velasco, professor d'Història de l'Art a la Universitat de Lleida i a la UOC, membre de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, amb un discurs d'ingrés titulat "Les falsificacions d'art medieval a Catalunya".

Capítol 932. Entre finals del segle XVI i inicis del XVII, el Regne de València estava perdent poder i influència respecte a la monarquia castellana, s'estava convertint en perifèria de la corona, mentre que la llengua pròpia del país cedia terreny de manera clara. En aquest context, el dietari íntim d'un cavaller ennoblit pel rei, escrit majoritàriament en valencià, constitueix un document especialment valuós per entendre com va viure l'edat moderna la classe alta valenciana. El nom del cavaller era Bernat Guillem Honorat Català de Valleriola i Vives de Canyamars. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Carles Fenollosa, llicenciat i doctor en Filologia Catalana per la Universitat de València, professor i escriptor. Autor del llibre "Un rei, un déu, una acadèmia. El regne de València als ulls del noble Bernat Català de Valleriola (1568-1607)".

Capítol 931. A finals de 1938, la contraofensiva republicana que havia intentat allargar la Guerra Civil s'havia convertit, sens dubte, en un gran fracàs. La victòria definitiva de les tropes franquistes, que van passar a adoptar oficialment el nom d'exèrcit d'ocupació de Catalunya, era qüestió de dies. En poques setmanes, amb l'ajut dels bombardejos italians i alemanys, les principals ciutats catalanes van anar caient. Per la importància política, estratègica i simbòlica, una data clau en la desfeta va ser l'ocupació de Barcelona, el dia 26 de gener del 1939. Era l'inici d'una etapa llarga i fosca, la d'una dictadura entestada a anul·lar qualsevol signe de la identitat nacional catalana. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté i Oriol Dueñas, doctor en Història Contemporània per la UB i professor associat del Departament d'Història i Arqueologia; autor del llibre "L'ocupació de Catalunya", de la col·lecció "Dies que han fet Catalunya".

Capítol 930. L'edat del bronze mitjà i final a les illes Balears, desenvolupada entre el 1600 i el 900 abans de Crist, rep també el nom de període navetiforme. Aquest nom deriva de les navetes, un tipus de construcció el·líptica i allargada, que per la forma recordava un vaixell capgirat, i que en alguns casos va arribar a servir com a habitatge durant uns set segles. La seva importància es va mantenir fins ben entrada l'edat del ferro, que a les Balears també és coneguda com la fase talaiòtica. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Tomeu Salvà, professor de secundària, professor adjunt de Prehistòria a la Universitat de les Illes Balears i arqueòleg; des de fa vint-i-sis anys dirigeix les excavacions del poblat de navetes dels Closos de Can Gaià, a Portocolom.

Capítol 929. Una de les figures més poc recordades de l'anarquisme català, Joan Garcia Oliver, va ser també una de les més actives i polèmiques, i de vida més agitada. Per la manera com va anar passant per diversos estadis de militància política i social, li va tocar fer diversos papers de l'auca. El pistoler de la Barcelona revolucionària dels anys vint va acabar esdevenint ministre del govern de la República en representació de l'anarcosindicalisme. Les memòries de Garcia Oliver són un testimoni de primera mà dels anhels i les frustracions d'aquells qui, en una societat marcada per la desigualtat, les injustícies i l'ascens del feixisme, van apostar per la lògica revolucionària. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Xavier Diez, doctor en Història Contemporània i llicenciat en Filosofia i Lletres, que s'ha encarregat de l'edició de les memòries de Joan Garcia Oliver: "Nosaltres, els sense nom. L'anarquista oblidat: de pistoler a ministre".

Capítol 928. El mitjà de comunicació més popular després de la Guerra Civil va ser, sens dubte, la ràdio. A Mataró l'emissora més important va ser Radio Maresma, un mitjà que va funcionar durant només tretze anys, amb l'empara del sindicat vertical franquista, sense arribar a tenir mai els permisos corresponents. Tot i això, el record d'una programació variada molt connectada a l'actualitat local es va mantenir ben viu, tot i que no se'n conserven gravacions. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Santi Carreras, periodista de Catalunya Ràdio, responsable de l'espai "Dies de ràdio" i autor del llibre "La ràdio a Mataró 1922-1978".

Capítol 927. A finals del segle XVII i inicis del XVIII, en una època en què els viatges de llarga distància eren una pràctica reservada per a uns pocs, un advocat de Calàbria va emprendre algunes de les travessies més agosarades de la seva època. Giovanni Francesco Gemelli Careri va invertir uns quants anys a veure què li podia oferir el món: va passar per Terra Santa, el Pròxim Orient, la Xina, Mèxic i les Filipines, i també per bona part del continent europeu. Aquests viatges el van situar al nivell del mateix Marco Polo. El 25 juliol del 1708, Gemelli, possiblement un dels primers turistes de la història, va arribar a Catalunya i va acabar vivint a Barcelona durant més d'un any, més temps del que s'havia quedat en qualsevol altre lloc. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Albert Garcia Espuche, historiador i arquitecte. Autor de la novel·la "El viatger".

Capítol 926. Una de les figures de la història de la literatura més envoltada de misteri és la del dramaturg anglès William Shakespeare. Mentre que encara avui sorgeixen dubtes sobre la seva autèntica identitat, a les obres que va escriure se'ls ha acabat atorgant un sentit immutable, intemporal i universal que convé matisar. En realitat, per intentar entendre millor l'univers ric i contradictori d'aquest autor, cal analitzar en quin context històric va viure i va concebre el seu teatre, i com rebien obres com "Macbeth" o "Juli Cèsar" els contemporanis, a cavall entre el segle XVI i el XVII, en unes condicions molt diferents de les que suposa voler apropar-se a Shakespeare quatre segles després. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Jordi Coca, escriptor i doctor en Arts Escèniques, catedràtic emèrit de l'Institut del Teatre, autor del llibre "El teatre de Shakespeare en el seu context".

Capítol 925. La batalla de l'Ebre es va saldar amb uns 30.000 morts i uns 75.000 ferits. Darrere de cadascun de tots aquells que van haver de patir els combats s'amaguen moltes vides extraordinàries. Un dels ferits va ser un pianista nord-americà que formava part de les Brigades Internacionals i que va perdre el braç dret per l'impacte d'una bala explosiva. Era Eddie Balchowsky, un supervivent nat, que va fascinar tothom pel seu carisma i les mil i una anècdotes que salpebrava amb un gran enginy. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Toni Orensanz, periodista, guionista freelance i escriptor, autor del llibre "Com vas perdre el braç, Balchowsky?"

Capítol 924. Els descobriments fets als jaciments de la serra d'Atapuerca, a Burgos, han contribuït de manera decisiva a canviar la visió que es tenia sobre el poblament prehistòric del continent euroasiàtic. Des de l'any 1978, les excavacions sistemàtiques i les diverses troballes arqueològiques i paleontològiques han permès recollir-hi infinitat de dades clau per conèixer més a fons el procés evolutiu i adaptatiu de l'espècie humana durant l'últim milió d'anys. Però la història del descobriment d'Atapuerca com a font de coneixement té diverses etapes, que ens porten més enrere en el temps. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Eudald Carbonell, arqueòleg, catedràtic de prehistòria a la Universitat Rovira i Virgili, codirector del Projecte Atapuerca i director general de la Fundació Atapuerca.

Capítol 923. A diferència d'altres conflictes anteriors, la Guerra Civil espanyola va ser la primera en què la fotografia s'havia consolidat com una forma de comunicació visual de masses. Va ser el mitjà d'expressió ideal per a tota una generació de reporters, la majoria compromesos amb la defensa de la democràcia i els valors republicans, que van disparar la càmera en resposta a una altra mena de disparaments. Els camps de batalla de la Guerra Civil van ser el camp d'experimentació que va permetre el desenvolupament del fotoperiodisme modern, molt proper als fets retratats. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i amb Sandra Balsells, fotoperiodista, llicenciada en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona i professora a la Universitat Ramon Llull, autora de la tesina "Militar con la mirada. Cobertura fotoperiodística de la Guerra Civil Española: la estética del compromiso".

Capítol 922. El 10 de gener del 1929 va ser un dels dies més importants en la història del còmic europeu. El dibuixant belga Georges Remi, més conegut com Hergé, publicava a les pàgines de la revista Le Petit Vingtième, el suplement infantil del diari Le Vingtième Siecle, les primeres vinyetes en què el protagonista era un jove periodista anomenat Tintín. Amb els anys, ha esdevingut un personatge referencial, traduït a més de vuitanta llengües i varietats dialectals. Dels 24 àlbums protagonitzats per aquest aventurer sense edat, família ni passat, se n'han venut més de dos-cents milions d'exemplars arreu del món. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté i Joan Manuel Soldevilla, llicenciat en Filologia i diplomat en Teologia, que ha estat professor de la Universitat de Girona, professor de literatura a l'Institut Ramon Muntaner de Figueres i ha escrit els llibres "Abecedari de Tintín", "Univers Hergé", "Som i serem (tintinaires)" i "Del Quijote a Tintín".

Capítol 921. Una de les fortaleses més importants de les que controlaven els austriacistes en territori català, durant la guerra de Successió, era el castell de Cardona. Conscients que aquest castell assegurava les posicions enemigues a la Catalunya interior, i permetia disposar d'un accés força directe a la capital, els borbònics el van assetjar en diverses ocasions. Conquerir aquella plaça no seria tasca fàcil; de fet, la rendició de Cardona va ser una condició imposada pel duc de Berwick en les capitulacions posteriors a la derrota militar de la Barcelona assetjada. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Francesc Serra Sellarés, doctor en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona i professor de Geografia i Història a l'Institut Moianès. Autor del llibre "Cardona (1705-1714). La resistència a l'interior".

Capítol 920. En la Itàlia de després de la Segona Guerra Mundial, un país empobrit i en runes, va sorgir una de les expressions artístiques més importants de la història del cinema. Era una nova manera d'entendre quin tipus d'històries s'havien d'explicar mitjançant una càmera, un nou tipus de cinema més moral que estètic, compromès amb la realitat, rodat en escenaris naturals, amb equips de llum i de so molt precaris, i sovint amb actors no professionals. Aquest moviment, que va néixer de manera no planejada al voltant d'un nucli ampli de guionistes i cineastes, era el neorealisme italià. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Àngel Quintana, catedràtic d'Història i Teoria del Cinema de la Universitat de Girona i degà de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona.

Capítol 919. Un dels líders més destacats del bàndol austriacista en la Guerra de Successió va ser Francesc Macià, més conegut com Bac de Roda. La seva execució, motivada per un desig de revenja dels borbònics, i també d'advertència, va encendre els ànims dels austriacistes. De l'execució del coronel Bac de Roda, convertit en un heroi de proporcions mítiques, se'n va derivar un període de matances cruentes i l'inici de la desgràcia de la família d'aquest cabdill militar, que va haver d'emprendre el camí de l'exili amb els béns segrestats. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Agustí Alcoberro, professor d'Història Moderna i vicerector de Patrimoni i Activitats Culturals de la UB. Autor del llibre "La desfeta", dedicat a l'11 de setembre del 1714, dins la col·lecció "Dies que han fet Catalunya".

Capítol 918. A mitjans del segle XIX, aquelles classes que s'ho podien permetre, fonamentalment aristòcrates, burgesos i classes mitjanes emergents, van començar a ocupar part del temps en noves formes d'oci, que van modificar el paisatge dels entorns de les grans capitals. L'anomenat estiueig de proximitat, preludi del que un segle més tard esdevindria turisme de masses, va tenir un impacte econòmic, social i urbanístic, i va deixar rastre en tota mena de construccions, com torres, jardins, balnearis i casinos. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Joaquim Maria Puigvert, doctor en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona, professor titular d'Història Contemporània de la Universitat de Girona, i comissari de l'exposició "Estiueig de proximitat. 1850-1950".

Capítol 917. Durant la segona meitat del segle XV, un contenciós entre models polítics llargament sostingut, un xoc de sobiranies entre el rei i els estaments, va derivar en un conflicte bèl·lic que va trasbalsar completament la història de Catalunya. A aquest conflicte se l'anomena la guerra civil catalana, i va transcórrer entre 1462 i 1472. Aquests deu anys de guerra s'expliquen per diversos factors, a banda dels conflictes d'interessos protagonitzats pel rei, la ciutat de Barcelona i les institucions. La crisi agrària, el cicle de pestes i els enfrontaments entre la Busca i la Biga, i entre els pagesos de remença i els senyors feudals, també van contribuir a deixar Catalunya arruïnada. Amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Flocel Sabaté, catedràtic d'Història Medieval a la UdL i doctor honoris causa per la Universitat de Cuyo, a l'Argentina, i prologuista de l'edició catalana del llibre "El naufragi de Catalunya. La guerra civil catalana del segle XV", d'Alan Ryder.

Capítol 916. L'obra de Josep Maria de Sagarra és una de les més reeixides de la literatura catalana del segle XX i abasta tots els gèneres possibles: més de quaranta obres de teatre, en vers i en prosa; poemes èpics, amorosos i satírics; articles de premsa i cròniques de viatges; narrativa, traduccions de Shakespeare i de Dante... No obstant, en els anys de la postguerra, i sobretot després de la mort, la recepció de l'obra del darrer poeta popular de Catalunya va patir una exclusió per motius més polítics que literaris. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador i Narcís Garolera, doctor en Filologia Catalana i catedràtic emèrit de la Universitat Pompeu Fabra; responsable de l'edició crítica de l'obra completa de Sagarra i autor del llibre "Al peu de la lletra. Sobre Verdaguer i altres escriptors".

Capítol 1300. Des de les primeres dècades del segle XVII, arreu d'Europa, i també de manera especial a Catalunya, la reflexió sobre els aspectes econòmics de la societat va intentar descriure la realitat d'una manera nova. Es tractava de deixar de banda les interpretacions morals o religioses per tal d'analitzar i quantificar els mecanismes més complexos del conjunt de l'economia, de manera similar a com es va produir la revolució científica. El naixement del pensament econòmic a l'edat moderna havia de condicionar el desenvolupament de l'economia i tenir-hi un impacte. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Oriol Junqueras Vies, doctor en Història del Pensament Econòmic per la Universitat de Barcelona, amb la tesi "Economia i pensament econòmic a la Catalunya de l'alta edat moderna, 1520-1630".

Capítol 943. En les primeres dècades del segle XX, la falta de respostes de la ciència mèdica davant de moltes malalties havia degenerat en tota mena de supersticions populars. Una d'elles consistia a pensar que la sang dels nens tenia propietats curatives i servia per combatre la tuberculosi, un dels mals endèmics de la Catalunya de l'època. Aquesta creença, i el mercat negre i macabre que va generar, va ser l'origen de diversos infanticidis, com el que va sacsejar la població de Capellades l'any 1926. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador i Mercè Balada, llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Barcelona, treballa a LaVanguardia.com i ha escrit el llibre "Catalunya en negre. 150 anys de crims i criminals".

Capítol 942. Amb el final oficial de la dictadura, moltes estructures del règim franquista no es van desmantellar, sinó que van seguir plenament actives. La continuïtat dels cossos de seguretat feixistes al servei de la democràcia naixent va desembocar en tot de casos de violència policial arbitrària i excessiva que van esquitxar els anys difícils de la Transició. Sumant-hi les víctimes abatudes quan se les intentava detenir o identificar, en la repressió de manifestacions i arran de tortures, entre 1975 i 1982 hi va haver 134 morts documentades per l'acció abusiva d'agents de la Policia Armada, que a partir de 1978 va adoptar el nom de Policia Nacional, la Guàrdia Civil, la policia no uniformada i la policia municipal. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i David Ballester, doctor en Història, professor i membre del Centre d'Estudis Sobre Dictadures i Democràcies de la UAB, autor del llibre "Las otras víctimas. La violència policial durante la Transición, 1975-1982".

Capítol 939. Una de les grans fites de la pedagogia moderna a la Catalunya dels anys vint i trenta va ser la creació d'escoles a l'aire lliure, centres públics de caràcter laic que fomentaven un model d'aprenentatge allunyat de la memorització de continguts per aprovar un examen, i que s'estimaven més ensenyar a l'alumne a pensar i a raonar. Un d'aquests centres que encara avui són model i referència va ser l'Escola del Mar de la Barceloneta. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Salvador Domènech, doctor en Pedagogia i màster en Intervenció Psicopedagògica i Assessorament Curricular per la UB, autor del llibre "El viatge de l'Escola del Mar: Pere Vergés i l'Escola Nova de la Barceloneta".

Capítol 938. No deixa de ser paradoxal que l'escriptor més prolífic de les lletres catalanes, autor de setanta-sis novel·les, setze obres de teatre, cinc reculls poètics i set volums d'articles de premsa, sigui recordat sobretot per una única novel·la, la més venuda de la nostra literatura. Més enllà del "Mecanoscrit del segon origen", Manuel de Pedrolo va ser un activista insubornable, un defensor de la llibertat individual i nacional, un independentista que es va negar a escriure en castellà i que amb la seva obra va voler contribuir al renaixement d'un país sotmès. En parlem amb l'historiador, Josep M. Solé i Sabaté, i Bel Zaballa, periodista, assessora lingüística i autora de la biografia "Manuel de Pedrolo. La llibertat insubornable".

Capítol 933. De tots els rodatges caòtics que ha hagut en la història del cinema, n'hi ha un que destaca per les proporcions gegantines: és el de "Cleòpatra", a principis dels anys 60. Va ser un rodatge marcat per les despeses elevades, que il·lustra perfectament les contradiccions i els riscos de la indústria del Hollywood clàssic i el sistema dels grans estudis. L'epopeia històrica estrenada el 1963, dirigida per Joseph Leo Mankiewicz i protagonitzada per la parella més morbosa del moment, Elizabeth Taylor i Richard Burton, és encara avui una de les produccions més cares de tots els temps. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Josep Maria Bunyol, guionista d'"En guàrdia!", periodista especialitzat en cinema i sèries, i professor de la UAB, que presenta el programa d'història del cinema d'iCat "Memento".

Capítol 915. Aristòtil i després Ptolomeu van afirmar que la Terra era el centre de l'Univers i la resta de cossos celestes, començant pel Sol, giraven al seu voltant. Copèrnic ho va desmentir a mitjans del segle XVI. I no va ser l'únic. Una de les ments més brillants de la història de la ciència, el matemàtic, astrònom i físic Galileu Galilei, es va haver d'enfrontar a dos processos davant de l'Església catòlica per la defensa vehement de l'heliocentrisme, o sigui que la Terra gira al voltant del Sol. El primer va ser un simple advertiment, i el segon, un judici que va posar a prova la seva resistència. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté i Ignasi Llorente, escriptor i divulgador científic, autor de "La història de la ciència com mai te l'han explicat".

Capítol 914. Durant l'anomenada primera edat del ferro, entre l'any 800 abans de Crist i l'any 550 abans de Crist, al nord-est de la península Ibèrica es van succeir un seguit de processos molt importants en un lapse relativament curt de temps, com a mínim curt en termes prehistòrics. Els pobles assentats en aquestes terres van ser els primers de treballar el ferro, i també els primers de tractar amb uns comerciants arribats de l'altra banda de la Mediterrània, els fenicis. Els canvis experimentats en aquesta etapa s'han rastrejat en diversos jaciments arqueològics de l'Ebre, del Sénia i del Baix Aragó. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i David Garcia i Rubert, arqueòleg, doctor en Història per la Universitat de Barcelona, professor agregat de la Secció de Prehistòria i Arqueologia de la UB.

Capítol 1299. De vegades hi ha guerres que no són declarades formalment entre els estats, que no tenen objectius polítics o religiosos, sinó que responen a situacions de desordre i anarquia en què alguns miren de treure'n profit. Durant l'últim terç del segle XIV, entre el 1361 i el 1410, Catalunya va patir més d'una dotzena d'invasions comeses per companyies de mercenaris, els anomenats "routiers", que entraven, saquejaven i es feien fonedissos. Per a un territori que no tenia capacitat de resposta, davant d'un poder reial més aviat fràgil, aquelles campanyes d'incendis i segrestos resultaven devastadores. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Flocel Sabaté, catedràtic d'Història Medieval de la UdL. També és autor del llibre "Companyies estranyes d'armes qui eren entrades en lo Principat", de propera publicació a Pagès Editors. Sàpiens n'ha fet un avançament editorial al número 290, "Les invasions desconegudes. La guerra sense nom que va sacsejar Catalunya".

Capítol 952. La presència d'arbres a la trama urbana de les ciutats és una necessitat, tant per millorar la qualitat de l'aire com per incidir en la salut de les persones. Aquesta obvietat no sempre ha estat clara. Durant molt de temps, a les principals capitals europees d'arbres només n'hi havien als parcs, als jardins, a les grans avingudes i als camins d'entrada i sortida. Va ser Ildefons Cerdà, amb el projecte revolucionari d'eixample per a Barcelona, qui va incorporar l'arbre de carrer al paisatge de la ciutat. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Josep Gordi, doctor en Geografia.

Capítol 951. El monestir femení hospitaler més important de la Catalunya medieval i moderna va ser Santa Maria d'Alguaire, construït a mitjans del segle XIII i abandonat a finals del segle XVII. Des d'una ubicació privilegiada, va exercir un control econòmic, social i jurisdiccional sobre diversos enclavaments de la plana del Segrià. Tot i que el règim de la comunitat era d'aïllament, s'han conservat documents que demostren que les normes de clausura van ser vulnerades repetidament, fins que va arribar una priora, a finals del segle XVI, decidida a posar ordre. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Maria Soler, doctora en Història per la Universitat de Barcelona, coordinadora del Doble Grau d'Arqueologia i Història i vicedegana de la Facultat de Geografia i Història de la UB.

Capítol 950. Un dels escriptors i intel·lectuals més importants que va tenir Catalunya durant les dues primeres dècades del segle XX va ser Eugeni d'Ors. Va posar les bases ètiques i estètiques del moviment que ell mateix va batejar com a Noucentisme, una reivindicació del classicisme confrontada al Romanticisme de finals del segle anterior, que va resultar fonamental per entendre la literatura, les arts plàstiques i la societat catalana de l'època. Un gir ideològic radical el va allunyar de la terra i el va convertir en un personatge constantment envoltat de polèmica. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Norbert Bilbeny, catedràtic d'Ètica a la Universitat de Barcelona, autor, entre molts d'altres, del llibre "Eugeni d'Ors i la ideologia del Noucentisme".